Lluny

Era després de la posta de sol:
tot era molt llunyà:
les primeres estrelles,
el darrer ocell..
El vent
feia batre ales d'un temps fal·laç.

Toni Taltavull

Contra la necessitat sexual

Com en moltes cultures antigues, especialment en aquelles amb rígides regles patriarcals de casament i parentiu, la libido estava condemnada la majoria de les vegades a un llarg ajornament-no era estrany que haguessin de passar diverses dècades entre l'aparició de la maduresa sexual i una possibilitat de praxi sexual legalitzada-; l'éros era experimentat per molta gent com un dilema invivible. El més amorós dels déus es mostrava, per a un nombre incomptable d'éssers humans, com el més malvat. Si un cedia a l'impuls sexual no trigava a caure del costat del desordre, si se li resistia, s'estava exposat a una permanent tortura interior. D'aquesta manera, la desesperació en el tema de la sexualitat es convertia en una quantitat constant en el malestar de la civilització. Les àmpliament difoses institucions alliberadores, com la prostitució, el concubinat, el desfogament amb esclaus, la masturbació, les llicències juvenils, etcètera, mitigaven la torbació, però no la suprimien. La resposta ascètica al desafiament de la pulsió consistir a transformar el continu excés d'aquest impuls específic en un élan inespecífic cap a fins més alts. Al procediment per a això se l'anomenat, en un llenguatge recent, sublimació. Plató ens va revelar el seu esquema en descriure l'escala per la qual el desig sensual puja fins a esdevenir un movens espiritual, des d'un cos bell a un altre i des de la pluralitat dels cossos bells a la singularitat del bell, que, finalment, es revelaria com el costat del propi Bé que irradia cap a la sensibilitat. Per tant, la crítica filosòfica a la sexualitat únicament retreu a aquesta, en les seves encunyacions ordinàries, el que sabotegi l'ascensió, sigui quan, insatisfeta, produeix una fixació a fantasies frustrants, sigui quan, satisfeta, deixa que es vessi l'energia psíquica, quedant empresonada en un petit cercle de tensió i distensió. La crítica monàstica a la sexualitat procedeix des del començament d'una forma més forta al demonitzar directament el desig corporal, apuntant, però, a la mateixa fi: generar un desig infinit i mantenir-lo a la temperatura necessària. Aquest desig infinititzat-el fantasma del qual continua present a la pudorosa metafísica del segle XX sota el títol de désir-a res no té tant que témer com a la recaiguda en la finitud, que torna a portar a sobre un tebi prosaïsme. En aquest dominarien els estats d'ànim trivials, la depressió, la falta d'empenta, i fins l'excedent pulsional banal que no troba cap connexió amb programes plens de finalitats i d'alta volada. Una psique sense impuls ascendent seria incapaç de sentir-se envoltada per l'Absolut, donant com a resultat la «tristesa», la taciturnitat d'ànim, allò a què els primers abats van donar el nom de akedía, el dimoni del migdia que paralitza l'ànima del monjo amb la indiferència cap a Déu i cap a la resta de les coses. La akedía figura a la llista dels set pecats capitals com «inèrcia» o «mandra», i és temuda pels que la coneixen fins i tot més que la reina dels vicis, la supèrbia. En els temps moderns el desig infinit s'ha apartat dels éssers humans i ha transmigrat al sistema econòmic, que genera la seva pròpia inquietud, mentre que els individus cada vegada tenen major convenciment que ja no poden seguir l'imperatiu pervers de desitjar i de gaudir per sempre més.

Publicat a: RACIOCINIO - Per Peter Sloterdijk
Decir algo

Caixa ràpida

En Pau ha entrat  al súper amb el propòsit de comprar quatre coses: pa, fruita, melmelada i xocolata. el propòsit, però, en alguns casos, sempre perd rigidesa i acaba doblegant-se davant unes molestoses veuetes de renom: Ja Quisom, Persi Decàs i Va-Agafa-Ho. I així, quan se n’adona, en Pau ha omplert el carret amb més de deu articles. Les veuetes pesades han estovat la intenció inicial d’en Pau amb uns quants capricis -dues llaunes de cloïsses, un parell de donuts de xocolata, uns bastonets de pa d’oliva...- que han anat omplint el seu carret per sobre dels deu articles: uns flams de cafè, un vas de formatge fresc... En Pau no té ganes de discutir amb les veuetes: és dissabte de Pasqua i per la tele fan un partit de futbol que no es vol perdre. Així que, conformat, es dirigeix cap a la caixa. Com que hi ha una mica de cua, en Pau pensa que pot anar a la caixa ràpida, total passa de deu articles, però no pas gaire. Davant seu hi ha un noi i una senyora. El noi ja ha pagat i ara posa la seva compra -d’un propòsit inflenxible, sembla- en una bossa de plàstic.La senyora, mentrestant, va dipositant la seva, de compra, damunt la cinta transportadora: set o vuit articles, vés a saber si havia entrat amb la ferma intenció de comprar qui sap què, només, pensa en Pau. Quan els productes de la senyora estan a punt de ser comptats i la caixera posa la barra d’alumini amb la inscripció Pròxim client damunt la cinta amb un cop sec, en Pau comença a treure de la cistella els seus més de deu -però no gaire- articles; un, dos, tres, quatre... I així fins a les dues barres de pa que conclouen la suma de no gaire més de deu articles. Mentrestant, els jugadors es fan la fotografia de rigor; l’àrbitre ha sortejat el camp tot llançant una moneda a l’aire, els dos capitans han encaixat les mans entre si i entre els membres del quartet arbitral i el partir és a punt de començar. La senyora ha embossat els seus vuit o nou productes i els ha pagat. Tot és a punt perquè la caixera li digui “bona tarda” i en Pau li contesti “bona tarda” i acabi de dipositar els seus dallonses, no gaire més de deu, sobre la cinta transportadora. Però res de “bones tardes”; la caixera mira el munt que ha fet en Pau damunt la cinta i pregunta, sense mirar-lo: Aquí hi ha més de deu productes? Sí, d’això, uns tretze o catorze, no gaire més, en Pau. No se’n poden passar més de deu, aquí, la caixera. El partit ja ha començat. La pilota llisca damunt la gespa empesa destrament pels jugadors locals cap a l’àrea dels visitants. El públic crida quan un defensa dels altres fa caure un davanter dels seus. En Pau, sense dir res, recull un per un els no gaire-més-de-deu-articles que havia dipositat davant la caixera. En Pau fa prop de vint anys que compra en aquell supermercat, si fa no fa els mateixos que deu tenir la caixera.

Tot i que, finalment, en Pau va poder veure guanyar el seu equip, al dia següent es va despertar amb una nosa en algun lloc de la seva consciència i es va fer el propòsit -ferm, ara sí- de no anar mai més a aquell supermercat.

Pensaments

En aquella tarda i en aquella hora,
quan el temps era paret i era aire,
quan tu eres cendra de primavera,
fum d'un hivern entorn de la foguera.

En aquell oblit de mar feta pluja,
en aquella cançó mai recordada.

Quan érem al pany de l'última porta,
l'efímer raig de llum d'una horabaixa,
quan érem paraula i érem silenci,
quan érem final que mai no acabava.

Quan érem cruïlla sense trobada,
platja sense arenal, sal desbocada.

En aquell tramvia descarrilat,
en aquella vena assedegada,
en aquell cor de batecs estroncats,
en aquell pulmó que ja no respira.

En la pupil·la d'una roca negra,
en la mà que acaricia el desert
de l'hora vençuda d'aquella tarda,

pensava que no era viure pensar
i que la vida, pensant, se'm moria.

Antoni Taltavull

Lleugeresa

Hi deu haver una manera de veure la vida com si fos una novel·la. Si és així, el capítol d'aquest dia ha estat escrit sense gaire encert. Ho dic per mi, no pel context. El context segueix essent una obra genial, mestra. Però jo, com a protagonista, crec que no he estat a l'alçada. Per exemple, tot baixant pel carrer Rogent, quan m'he creuat amb ella -sí ella, personatge d'ulls tan ben descrits que semblaven reals, d'una bellesa tan cara que no mereixia més que adjectius exposats a la llum de l'art- no he estat a l'alçada. Perquè l'hauria d'haver encalçat. Hauria d'haver seguit els seus passos de deessa. Hauria d'haver pujat a la seva línia d'estel i haver-me deixat arrossegar fins a qualsevol cantonada. Potser m'hauria ensenyat una nova pell davall el seu coherent, cohesionat i  tanmateix lleuger vestit de mots. He deixat fugir, tal vegada, un full de la meva vida ple sentits nous, desprès de realitats massa feixugues, esquiu a qualsevol crisi. A canvi, he anat a peu coix a buscar allò que el meu trist guió deia que havia sortit a buscar. I ella ha seguit el camí dels dits quan són més que dits, ha caminat amb les seves passes despullades de sabates, les seves passes que mai no trobaré si no és en una vida recitada, entre els versos que hauré deixat d'escriure, maduixa dolça que ha caigut per l'obscura reixa d'una claveguera...



Antoni Taltavull

Eres tan alta

Si et treies el vestit, dona ben nua.
Eres el somni de l’illa immortal,
la terra cremant dels dies d’estiu,
eres temps mític fora les muralles,
eres aire fresc,ombra d’una font.

Eres l’estrella que busquen els homes
enllà l’horitzó d’una gran tempesta.
Eres sol d’una dea, llum de dona,
si et treies el vestit, eres tan alta!
       
Toni Taltavull

El Temps

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat

—ja ha quedat enrera després de la lectura—.

La resta del poema és el futur,

que existeix fora de la vostra

percepció.

Els mots

són aquí, tant si els llegiu

com no. I cap poder terrestre

no ho pot modificar.                      JOAN BROSSA

                                                                                   Joan Brossa

Breviari per a membres novells (fragments)

 BREVIARI PER A MEMBRES NOVELLS (fragments)

                                         

                                          I

                            Explora en el pou de les paraules

                            fes un viatge llarg, absurd, si vols,

                            mor-te, viu en el crit d'espelmes apagades.

                            Encalça papallones

                            amb les ales esteses

                            i liba coral·lins enfonys on sirguen les sirenes.

                            Potser és l'hora del tast

                            de dolces sals

                            i de llum de foscor.

                            Així sabràs del cert

                            el gust de tot,

                            de la vida i de la mort.

                                          II

                            No passegis només per moure les cames.
                            Passeja també per obrir les finestres

                            del teu cor,

                            per il·luminar l'interior de

                            ta mirada.

                            Quan acabis un àpat, queda't a taula.

                            Segueix el viatge del pa i de l'aigua

                            pel teu cos

                            per alimentar-ne cada terra,

                            cada casa.

                            No ignoris el tracte amable de l'altre.

                            Acull-lo dins teu com un glop d'energia

                            per al cor

                            que et recordarà de tornar-li

                            la bestreta.

                            Quan fineixis una obra, viu una estona

                            dins ella, gaudeix del seu èxit, accepta'n

                            els honors

                            que et reportarà. Amb tes lloances,

                            fes-la alta.

                            No confiïs tan sols en grans esperances.

                            Cultiva també, en la vida, silencis,

                            buidors:

                            les banalitats són la llavor de

                            grans miracles.

                                          III

                            Diuen savis i mestres: fes de la vida

                            un arbre florent de perenne fruitada,

                            ric d'amor.

                            Flaira, generós, el teu voltant,

                            de sa sentida.

                            Has d'estar orgullós del teu alt brancatge:

                            del tronc, de les fulles, que són com un nimbe

                            d'un gran déu,

                            i així estimar-te tu mateix,

                            font de fortuna.

                            Fes les coses que més t'agraden, acuita't

                            a viure l'amor com la saba que puja

                            pel teu soc.

                            Regala't, primer, després, cedeix

                            el benefici.

                            Egoista no és qui gosa estimar-se:

                            abans que puguem fer amor per als altres

                            n'hem d'omplir,

                            arbre esponerós, noble bondat,

                            les nostres vivències.

                                                                    Toni Taltavull

Mans

Una dona que a la ciutat treballa d’anastesista. L’he coneguda a més de dos mil metres d’altura. Una excursió, una meravella d’excursió. Vistes impressionants. Un somni, gairebé. L’anastesista parla jugant molt bé amb les mans. Les mou traçant unes figures que a mi a voltes m’han apartat de les paraules o qui sap si me les han fet entendre amb un significat altre. Gestos avesats a l’hipnosi. Mans per a adormir. Enmig de la magnificència del paisatge, l’anastesista m’ha fet pensar en les fades que viuen en els esvorancs majestuosos de les muntanyes. Palaus de gel, fonts que ragen vida inconeguda. Una sang silvestre m’ha recorregut les venes i m’he enlairat més enllà de certeses, més enllà de distàncies lògiques. L’anastesista m’ha fet pujar al refugi dels somnis dibuixats pels gestos, més enllà de les paraules.




Toni Taltavull

Fer-ho

M'agrada fer-ho. És important que ho deduïu i ho mesureu bé amb la regla dels mots. Les hores, al final del dia, semblen haver perdut la puntualitat de l'existència i es retarden a la cita, com una dona irrecuperable. M'agrada despullar-les, les paraules. M'agrada. Res no és tan important. A cops d'ones de saliva sense gola. Paraules inservibles esdevenen pressentiments i això m'agrada. Ho sé. El fet d'estimar és això, i ve de molt lluny, de més molt més lluny que les paraules. Milers de poetes i d'estrelles ho han anunciat. Però a mi sempre em ve de nou. Cada dia. I m'agrada. Com si em llepéssin l'ésser. I crido amb tota la força del silenci. El vent plou aigua que bufa. Fer-ho, m'agrada.

Toni Taltavull

Estimo

Estimo hores, dies, anys, segles. Estimo espais i temps infinits. Estimo llocs a la intempèrie, guspires, cossos, estels, focs. Estimo la vida i la temptejo immensa, la faig instant únic, la sento com un desig eufòric d'albes. Estimo la llum i l'arrossego cap a la mort, i açò em causa grans ferides. Però tenc sort: a la sang hi peixo esperances.

Toni Taltavull

Vaga

Un dia de vaga d'estudiants a l'institut és un dia per reflexionar. El silenci hi convida. Però no només el silenci de les classes buides d'alumnes, sinó també aquell altre silenci més metafísic que es deu produir en els espais administratius, governamentals, executius o directrius quan hi arriba l'eco d'aquesta aturada. Remor inútil? Què passa, en realitat, quan uns alumnes reclamen millores en l'Ensenyament? Hi he estat pensant tot el dia, embolcallat pel silenci que m'arribava des de les aules buides, mentre aprofitava per endreçar papers, revisar exàmens i llençar catàlegs, fulls, cartes, tríptics, revistes i documents que, en molts casos, han passat el temps, molt temps, damunt una taula, dins una capsa o dins un calaix, en una lleixa polsosa sense que ningú els fes cap, cap cas. Envoltats de pols, i de silenci.

Toni Taltavull

Escocell

"Escodrinyar i escoltar sense prejudicis el revés de l'aparença de les coses, essent aquesta, en definitiva, una de les polièdriques dimensions de tot organisme o idea." Paraules extretes del llibre "Les primaveres i les tardors", de Baltasar Porcel, i que em semblen molt encertades. Darrere les aparences hi ha un univers, unes profunditats difícilment abastables. La crisi, per exemple, aquesta crisi de què sentim a parlar tant. Què amaga? On són els seus límits? Quantes dimensions té que no arribarem a capir mai? En una conversa a l'hora del pati amb una companya ens interrogàvem sobre aquest misteriós ens que s'ho empassa tot i que ningú sembla capaç d'aturar. Incògnit absurd, sensació d'horror, entre empentes i rodolons d'adolescents arremolinats al voltant nostre perquè al pati plou. Crisi i cridòria. Abominable aparença d'un present amb polièdriques dimensions desconegudes.

Toni Taltavull

 

Estimo

Estimo més alt, encara, el somni. Estimo l'amor, però un amor més alt, encara. Estimo un amor més alt encara que el somni. Estimo la llum quan travessa les altes torres del dia. Estimo -no sé fins a on- el despertar, però un despertar més alt, encara, més enllà de la por. Estimo els arbres, sí, també els arbres. Però estimo els arbres més alts, altíssims, encara més alts que el vent. Estimo -també ho he de dir- les minúcies de qualsevol dolçor i estimo les mirades tendres, tenaçment. Estimo -finalment ho diré- la vida, més alta que aquests dies. Qualsevol dia.

Toni Taltavull

Pedruscalls

Dissabte, 12-11-11

Preparar examen. Llegir treball de recerca. Cap de setmana. No s'hi val distreure's massa, no fos cas que arribi el diumenge a la tarda i s'hagi de fer front a una indigestió per haver-ne abusat, d'hores lliures de cap de setmana en mal estat, contaminades d'examen no preparat i de TR no llegit. Poca distracció, doncs. Un tast, només. Una demo. A raig fet, ni pensar-hi. Petites dosis: Dues o tres pàgines del llibre aquell, per no perdre'n el fil definitivament, per recordar, breument i lleu, què és llegir. Una hora i mitja per anar amb la dona al club de ball, a tornar a aprendre passos desapresos, a fer uns glopets de cava i a collir uns grapadets de desig per al llarg hivern que s'acosta. Si hi ha sort, uns moments d'esplai amb ella pels volts dels melics -el seu i el meu- i altres camins de vital transcendència, trepitjament menut. Deu minuts per escoltar les plantes del balcó i atendre'n retrets d'abandonament i soterrats insults de despit. Una paella feta a corre-cuita, païda en una sobretaula de becaina de crisi i retallades. Una passejada pel barri per estirar les cames i comprovar els topants de la cleda. Trepitjar les fulles de la tardor. Aprofitar per llençar alguna andròmina i escombraries -orgàniques, cartró, plàstic, les altres...-, per arribar-te fins alguna imprescindible i innecessària cua de dia no laborable...

Drames urbans, treball de recerca. Passar pel colador del temps. Drames rurals. Preparar examen. Guillem de Berguedà. Llegir treball de recerca.

"Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l'enginy dels homes, ..."

Toni Taltavull

Estimo

 Divendres, 11-11-11

Estimo quan deixes, desig, abans de l'amor, aquella rosada. Estimo el galop, la crinera, estimo el seu bosc. Estimo les deus del seu cim. Estimo la fadiga i el repòs. Estimo el solc on sembro l'oblit, les seves llunes, plenes, d'altres nits. Estimo travessar-la sobre el cavall enfollit. Desig. Terra. Follia


Toni Taltavull

Calma

Divendres 11-11-11

Ara és l'hora de sempre, la que espanta. Temps que fou i no és. Incert destí a què ens haurem d'acostumar. Amarga llavor, la del fruit d'un arbre a punt de caure, entre boires, a l'abisme d'una alba sense ocupació de persones ni confiança de llum. Ara tot ha passat i no passa res. La calma que precedeix la tempesta. Esquerps i esquerdats. Rius cap al salt sorollós. Mar. L'horitzó és net, i les ribes, pur silenci. Mort. L'hora de sempre.

Futur

El futur és un moment que surt d'un espurneig de mirall, 

del voleiar d'un ocell, d'un riure lleu,

d'un retall de paper blanc -salicall d'un llibre bell.

Té uns ulls encantats de mar i lluna,

de planetes anellats

i de camins perduts, curulls de dies.

Amiga

Ah, quina excel·lència, amiga!,

fruir del teu cos, de l'alt enfony
de la teva ànima!

Ah, quin moment aquell

que aprenc el teu nom sense paraules!
Aquell dia que els teus cavalls blancs

m'arriben al llac de la sang
a refrescar-se el viatge,

a beure'm.

Corren com un llamp dins meu,

com dins un temple, amiga!

Oblit

Furtius ja són els teus alats signes,

dòcils al silenci i les malvestats.

Però l'escriptura, lentíssima,

esdevé una mar sense horitzons

i llarguíssims rius sense riba.

Les fulles es baden, febrils,

a la llum esfilagarsada. 
I la nuesa del teu cos sense extrems,

goig ja absent de tot temps,

silent gota en una pell de roques,

esdevé pluja sorda 

en una ànima sense records.

Camí

 

Camí etern

Sabràs que el Camí de Cavalls és ric
en cada revolt de la caminada.
Escolta les veus de son temps antic
en cada trepig de terra adobada.

Camina'l ardit davall els vells pins
o tanques endins, per ses pedres clares,
confia't que et duu cap a un món feliç,
cap a un univers de noves albades.

Segueix el seu traç a prop de la mar,
o cerca'l esquiu per rostolls i tanques;
imagina'l ral, o espiritual,
onatge al trot al pla de la platja.

I així ordiràs el més bell tapís
o el signes secrets d'un conte de fades.

Teixit o escrit, faràs el precís

Camí de Cavalls, amb empremta humana.

Felicitat

               Ja va dir el mestre Pla que això de la felicitat era un mite maligne. Tots la perseguim com a posseïts. Però la felicitat no és sinó una gran mentida, com una campanya publicitària global que ens vol vendre un futur inaferrable i fatu, que ens vol fer creure que podem ser déus quan en realitat som criatures esclaves del sense sentit.      

               Es veu que això de la felicitat és un invent gairebé de fa quatre dies, dels romàntics, que eren uns arrauxats que volien escapar de la realitat. Perquè la recerca de la felicitat no és altra cosa que la recerca de la irrealitat des de la no acceptació de la realitat pura i dura.

               "Vull ser feliç!". Quina ximpleria, segons Pla, car ningú no pot voler una cosa que no ha experimentat realment. Perquè, a qui no li ha passat que, en tenir a l'abast una cosa llargament desitjada, s'ha sentit com una mica -o molt- enganyat: allò no és ben bé la felicitat somniada.

             I és que la vida, com ens féu veure el nostre malaguanyat Miquel Pairolí, té molts escaires. Menys la felicitat, que és tan i tan llisa que, en assolir-la, ens fa llenegar i ens fot la gran patagada.

Biquini

           Aquesta peça de bany d'ús femení anomenada biquini avui ha estat objecte de comentaris de tot tipus en bars i tertúlies. La peça en qüestió era portada per una ministra que n'ha fet un ús que sembla que no ha agradat a tothom. I no ha agradat perquè l'ha exhibida en una platja menorquina on només hi poden lluir les seves peces de bany "algunes" persones. Una platja on el dret d'admissió és restringit. Lleig, a aquestes alçades, oi? I més quan, justament, aquesta ministra és al capdavant d'un ministeri anomenat d'Igualtat. No hi havia un altre lloc més discret on descansar i estrenar biquini, senyora ministra?

Imaginació

          Avui he passejat pel Passeig de Gràcia amb Pèl, el meu gos. Tots dos hem gaudit una bona estona veient passar la gent, observant cada u l'estiuenc paisatge urbà segons els respectius gustos i possibilitats d'espècie. En Pèl, per exemple, s'ho ha passat d'allò més bé ensumant certes parts posteriors d'animals com ell. I jo, el seu amo, m'he divertit fent el mateix, però, naturalment, en un sentit humà, imaginatiu, car, d'allò que el meu gos en feia una activitat estrictament física i canina, jo n'he fet una activitat mental metafòrica, metalingüística i poètica. Són els avantatges de tenir imaginació i, alhora, ser un home jove, amb determinades necessitats sexuals d'espècie.

        A més, jo, com a individu més evolucionat (per alguna cosa camino sobre dues

extremitats), he ampliat molt més el camp d'acció. Jo no m'he limitat a ensumar les parts posteriors dels animals femella de la meva espècie, sinó que he anat més enllà i he imaginat totes ses parts, des dels peus al cap, passant per cada revolt i cada enfony, ser objecte d'humanes i metofòriques carícies.

      Mentre en Pèl s'ha deixat endur per l'instint de l'animal que va pel món a quatre potes, jo m'he deixat arrossegar per una força més poderosa: la de l'home que passeja per la realitat amb massa imaginació.

Algú

Miro per la finestra abans de saber sobre què escriuré avui. Potser buscant una idea, un tema. Però a l'altra banda només veig tres cordes d'estendre on no hi ha res estès. Per tant, em retiro de l'espai del celobert i busco en un altre indret. Miro les tecles del meu ordinador portàtil. Hi veig unes lletres, uns números i d'altres símbols en rigorosa fila que semblen esperar que els doni un toc, que els faci fer alguna cosa. Són com soldats d'un exèrcit preparats per a la batalla, esperant les ordres del seu general. O com obrers arrenglerats davant la fàbrica, esperant que soni la sirena. Però el general no diu res, estàtic sobre el seu cavall. I la sirena sembla haver emmudit per sempre en l'esplanada de la fàbrica buida. Giro el cap i veig uns pantalons rebregats i no se m'acut què em poden voler dir. Són uns pantalons d'esport, grisos, segurament suats, que esperen que algunes mans els llencin dins la rentadora. Aquestes mans seran segurament les d'una dona, car són les preferides dels pantalons d'esport suats i rebregats que es troben damunt les taules dels escriptors que busquen idees i temes sobre els quals escriure l'article diari. M'agafo a aquestes mans, car d'alguna cosa he d'escriure, i en ressegueixo el camí. Tanmateix, hi ha un moment que arribo a una cruïlla on he de decidir si tirar cap a la concreció o cap a l'abstracció. ¿He de seguir braç amunt fins arribar a les espatlles de la dona, o he de prendre la via de l'autocrítica fins arribar a la qüestió de la igualtat de la dona envers l'home i, per tant, de l'absurditat inherent al fet que uns pantalons d'esport rebregats hagin de tenir preferències, quant al sexe de les mans que els portin a dins el bombo de la rentadora?

Caram, que complicat, penso. I deixo per un altre moment la decisió. Però segueixo sense tema, sense idea, per al meu article diari. M'agafo a la paraula diari i penso en tot de notícies que hauran aparegut en els diaris d'avui. Penso en morts per accident de trànsit, en rebel·lions contra l'opressió aixafades a base de tortura i d'armes mortíferes de tota mena; penso en xifres que fan cada dia més rodona i gegantina la crisi que rodola pel pendent, emportant-se tot el que troba per davant, penso en escàndols, en estafes i en grans mentides.

Aleshores, tot jo m'esborrono i penso si hi deu haver Algú que, al llarg dels segles i segles, també està mancat d'un bon senderi per escriure el seu, d'Article Diari.

Pòrtics

I em traesc runes dins els ulls
que nodreixen pensaments de destrucció.
(Insomnis)


I, com una mar prenyada de mar,
creix la insistència:
t'estim, t'estim, t'estim.
(Cambra petita) 

Però a vegades el silenci ho diu tot.
I tant se val aleshores cridar.
(Amb segell de crit)

Uns ecos m'abstreuen del trànsit ferm
i tot a glops
som la tempesta dins l'última vall
de l'existència.
("y me busco una comparación dentro de mi.")
                                        (Pablo Neruda)

Finestres

La dona entrava a l'habitació sense fer soroll. Ell no dormia. Obria la finestra i veia un camp molt verd amb unes muntanyes al fons. El cel era blau. Se sentia brunzir una abella entre les flors. L'herba era lluent, la terra, flonja i humida. Una papallona es posava suaument sobre el botó dolcenc d'una grosella. Un cuc rosegava la polpa virginal, càlida, d'una pruna. Les fulles dels arbres es despertaven de somnis exposats i de vides pintades amb pinzells molt fins. L'aire era sanitós i recomanable per a una vida feliç. En els vidres de la finestra dringava una lluïssor daurada. Fins i tot una música llunyana però ben viva ho impregnava tot: el camp, el cel, les muntanyes, la terra i l'herba.
La dona el mirava amb una tendresa especial. Tenia els ulls de color avellana. Els llavis molsuts eren dolços, d'una dolçor que mai no podria explicar amb paraules, dolçor de llavis i dolçor de tants besos d'amorosa llei de llavis de dona. Sospirà, bevent mel i bevent desig. L'estimà. Amb tot el seu cos. Es fongué en la seva bellesa. I fou, com abans, feliç. Verdor i cel. Papallona i paraula en vol de silenci i de música llunyana, viu d'estimar i d'estimar-se.
Li acaronava els dos pits. Sense descordar-li res. Sense treure-li cap peça de roba. Sense obrir cap piu, sense alliberar cap botó. Li recorria amb les mans les prominents natges, els malucs sinuosos. La seva pell era tan suau que no es podia dir.
No podia dir l'aigua lliscant en els rierols de les fulles, no podia saber l'aigua sadollant la set dels alocs. Era una pell tan suau que no la tocava, tot i amanyagant aquells pits descoberts entre onatges de saliva, llepats fins a la ràbia.
Sentí en el paladar el gust amarg d'una ametlla. Molt endins del cervell li esclatà una tomàtiga, li cruixí en algun nervi la fulla fresca d'una lletuga, ben regada d'oli i sal, i li fuetejà la llengua la coentor d'un pebre verd, la picantor dolcenca d'una ceba. Entre dringar de copes, el seu cap s'omplí d'ecos de converses sobre la vida, de rialles i d'algunes cançons molt sentides, encara que estrictament desafinades. I ensumà olor de tabac i també d'altres herbes. I es va veure surant sobre una rotllana de gent enmig de l'arena d'una platja. I els pensaments volaven cap a illes filosòfiques, tot mossegant amb fruïció grans talls d'existencialisme.
Agafà un paper i un llapis i començà a escriure. Altres vides, sensacionals i inimaginables, passaren per les seves venes. Veles en el seu cor i ales en la seva ment. Sentiments ondulants, descobriments essencials, valors fulgurants. Dies d'altres temps, paraules d'altres boques. Pàgines i pàgines, un viatge cap a l'infinit. Transità per carrers mítics, coronats de Voltes, enfarinats d'arena. Acaronà el front de cavalls alats, els féu botà enmig de caragols multicolors. Sentí flabiols i músiques i empaità sargantanes i sirenes entre les sines de fembres gegantines. I pintà naus de catedrals amb pintures esquitxades per petxines i per sucs de fruites encantades.
S'assegué en una butaca de teatre i va aplaudir després de contemplar la bellesa de les idees, d'escoltar la paraula de les músiques i de sentir el silenci de les emocions de l'ànima. Va plorar. Va riure. Va entendre el que no es pot entendre, va viure sense gramàtica tots els mots de la vida. Va morir en vida, va néixer embolcallat d'una llum sense dies. Va entendre el perquè de tot plegat, va capir foc i fum, va conèixer els motius d'una tal Lucrècia, i els d'un tal Dom Joan, i va viure el somni d'una nit d'estiu i la desobediència de la rebel Antígona.
En un globus, empès per vents favorables, va travessar terres i mars, continents i illes tot escoltant sons de clavicordi, d'arpes i un quartet de corda. I, com a colofó a aquesta inèdita barreja, l'estremí l'empremta d'una música espanyola, amb guitarra flamenca, caixa i castanyoles.
Va pujar en una barca, gronxada per unes aigües cristal·lines. De fons, escoltava una cançó que parlava del seu mar, del mar on havia nascut, de les marees que l'havien gronxat, de la dona que l'esperava entre la platja i el cel, perfumada de brea.
Va escalar una muntanya i la baixà cavalcant sobre el llom d'una àliga. Va travessar l'oceà, a grans braçades, i se l'empassà una balena prop de trenta mesos, durant els quals s'alimentà de crustacis i folgà amb una dona anomenada Dalida, de pits descomunals i sexe bivalve. "Com vas arribar, aquí?", li va demanar un dia, després de fer l'amor; "Si ho fem tres-centes vegades més seguides, ja t'ho diré", li va contestar. Cosa que no va poder ser, per raons òbvies, car aquella dona no era cap balena, sinó una espècie de musclo amb tetes, i ell no era Samsó, sinó un home perdut enmig de l'oceà.
De tornada a casa es va dir que volia ser periodista, que era la manera més clara d'explicar les coses que passen al món i, de retruc, explicar-se un mateix, com a part integrant d'aquest món. I ho va ser. I les seves cròniques explicaren un món en declivi, una societat malalta, una fugida cap a endavant, cap a l'abisme. Llavors va sentir-se cridat a provar de salvar ni que fos les quatre coses bones que hi restaven, al món, al cor dels qui l'habitaven, com va fer Noè abans del diluvi universal.
Així que no va parar fins a reunir allò salvable de la humanitat, les llavors que, potser, encara li permetrien tornar a rebrotar, a renéixer de les seves pròpies cendres, com la mítica au Fènix.
Tanmateix, al final, l'home sempre anava a petar en aquella habitació fosca, on les finestres no es podien obrir, on era hivern, un hivern en una ciutat grisa i trista, on feia molt de temps que no hi veia, que no acaronava cap pell ni cap cos, que no podia explicar amb paraules els camins del desig i de l'amor, que no podia tastar cap mena de menjar, on escriure era una galàxia engolida pel forat negre d'un univers sense vida, on el temps no tenia paraules ni silencis perquè, aquell l'home, n'havia perdut la noció, del temps i de les paraules.
Quant de temps feia que jeia en aquell llit? Quan se'n cansaria, aquella persona, de fer-li, dia rere dia, la mateixa broma? A què treia cap que obrís la finestra dels seus somnis, si ell ja no dormia, si feia molt i molt de temps que el seu son era un son eixorc que s'havia assecat, com s'assequen les prunes sense estiu.