Mans

Una dona que a la ciutat treballa d’anastesista. L’he coneguda a més de dos mil metres d’altura. Una excursió, una meravella d’excursió. Vistes impressionants. Un somni, gairebé. L’anastesista parla jugant molt bé amb les mans. Les mou traçant unes figures que a mi a voltes m’han apartat de les paraules o qui sap si me les han fet entendre amb un significat altre. Gestos avesats a l’hipnosi. Mans per a adormir. Enmig de la magnificència del paisatge, l’anastesista m’ha fet pensar en les fades que viuen en els esvorancs majestuosos de les muntanyes. Palaus de gel, fonts que ragen vida inconeguda. Una sang silvestre m’ha recorregut les venes i m’he enlairat més enllà de certeses, més enllà de distàncies lògiques. L’anastesista m’ha fet pujar al refugi dels somnis dibuixats pels gestos, més enllà de les paraules.




Toni Taltavull